Noms itàlics (XXX): noms mitològics romans (2)

Posted on 6 gener 2011 by aurembiaix

En molts casos els sants amb noms mitològics (Romulus, Silvia, Silvius, Mercurius, Bacus, Flora) són màrtirs de les primeres èpoques del cristianisme, en un moment en què aquest tipus de prenoms era habitual entre els romans, pagans o cristians. Posteriorment, el culte als sants i als màrtirs, desenvolupat durant durant les persecucions dels primers segles, deslligà aquests prenoms del component mitològic: quan eren usats no ho eren en referència a una divinitat pagana sinó a un sant cristià. De tots aquests, només han sobreviscut fins a l’època moderna els menys reconeixibles com a noms de divinitats paganes pel zel doctrinal d’alguns preveres i responsables religiosos. Així, trobem Ròmul, Flora i Sílvia amb una certa freqüència, mentre que Mercuri i Bacus són absents del nostre repertori actual habitual.

Hi ha exemples esporàdics de noms mitològics introduïts al santoral en època més tardana. És el cas de Diana, corresponent a una beata del s. XII i que exemplifica la importància decisiva de la inclusió al santoral per a la història del nom. Amb el Renaixement (s. XV-s. XVI) i l’interès renovellat pel món clàssic, Diana experimenta un reviscolament i es difon a Europa bàsicament gràcies a les figures de Diana de Poitiers (1499-1566) i en menys mesura de Diana de França (1538-1619) i a l’obra Diana (1559), de l’hispanoportuguès Jorge de Montemayor. La publicació del Catecisme Romà (1566) implica l’abandó, a grans trets, dels noms no pertanyents a sants i màrtir, en un intent de bandejar els noms pagans. Tot i el clar referent pagà de Diana, el nom, present al santoral, té via lliure per ser imposat al baptisme i d’aquesta manera aconsegueix de sobreviure als països catòlics.

Des de la Revolució francesa (1789) reaparegueren alguns noms mitològics no inclosos al santoral (Júpiter, Hèrcules, Mart, Ceres, Juno, Venus), però de forma molt esporàdica i, fins a la meitat del s. XX, circumscrits a grups revolucionaris, majoritàriament àcrates, o a ateus i agnòstics que buscaven per als seus fills noms sense connotacions religioses (catòliques). Indubtablement, el pes del catolicisme en moltes cultures europees occidentals en limità l’ús, sovint de forma legal.

A partir de la segona meitat del s. XX, amb la progressiva laïcització de la societat i un augment de l’originalitat i el gust estètic com a factors crucials en la tria onomàstica, alguns noms mitològics adèspotes han guanyat popularitat (Venus), impulsats en part per personatges contemporanis anomenats així.

De vegades, els noms recuperats no són els mitològics romans, sinó un de formalment idèntic. Tot i l’existència d’una nimfa Lara, el nom Lara, popularitzat a l’Estat espanyol a partir dels anys seixanta del s. XX, procedeix de la novel•la Doctor Givago (1957), de Borís Pasternak, i sobretot de l’adaptació cinematogràfica que se’n va fer (1965), en què l’antropònim és un hipocorístic del nom rus Лариса o Ларисса, i no el nom llatí.

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , , , , , , , , , | Leave a comment

Noms itàlics (XXIX): noms mitològics romans (1)

Posted on 3 gener 2011 by aurembiaix

Bona part de la mitologia romana es basa en préstecs grecs i, en menor mesura, d’altres pobles itàlics (etruscos, sabins…), per la qual cosa moltes vegades costa d’assignar un origen concret als diferents antropònims procedents del repertori mitològic romà.

Hi ha tendència a pensar que l’ús dels noms mitològics romans com a antropònims d’ús diari és un fet modern, derivat de diferents moments d’interès per la cultura grecorromana (el Renaixement, el neoclassicisme…) o, a partir de la segona meitat del s. XX, per una recerca d’originalitat en la tria dels prenoms. Part d’aquesta concepció errònia deriva del fet que el que popularment se solen considerar “noms llatins”, coincidents amb els noms de les classes altes, no conté generalment noms mitològics (Iulus) i les referències que hi poden haver són sovint difuses (Marcus, Silvius). Limitant l’abast de la nostra observació als noms dels membres de les grans gens es podria concloure que els teònims i altres noms provinents de la mitologia estaven vedats per a l’ús diari o, si més no, que no hi havia el costum d’utilitzar-los per a aquesta funció.

Hem vist, però, que eren les classes altes les qui més constretes estaven en les tries, no només perquè, fet i fet i fins entrat l’Imperi, l’únic element elegible era el praenomen en el cas dels homes (la resta venia determinada per les relacions familiars o per circumstàncies alienes habitualment a la voluntat personal), sinó perquè el repertori de praenomina era molt limitat. Cal, doncs, observar aquells qui més lliures eren a l’hora de triar nom per analitzar usos i costums vius a la societat romana de l’època però ignorats, per necessitat, i no reflectits pels poderosos. Si bé amb diferents graus, la llibertat onomàstica es troba a les classes més baixes, com ja hem vist, però també en els qui ascendien socialment i es veien en la necessitat de prendre un cognomina, no només lliberts sinó també els fundadors de noves branques dins famílies ja conegudes.

Observant en conjunt tot el repertori conegut, es pot afirmar que els noms mitològics foren usats com a antropònims, bé en cognomina derivats del nom mitològic (Minervinus, Mercurianus, Mercurinus, Mercurialis, Iunianus, Silvinus, Saturninus, Silvanus…), bé en forma plena (Minerva, Mercurius, Bacchus, Silvius, Silvia). Cal entendre’ls tots, però, com a “dedicat a, consagrat a” i el déu o la deessa al qual es refereixen, no només els que han estat formats mitjançant un sufix adjectivador. El sentit de consagració a la divinitat és el que permet que apareguin formes masculines de noms de deesses (Minervus, Minervius, Iunius) i femenines de noms de déus (Mercuria). Si es tractés del nom original en sentit estricte, el cognomen seria d’ús exclusiu masculí o femení, segons el gènere de la divinitat.

Tot i que la prohibició explícita d’usar com a noms de bateig prenoms no continguts al santoral, especialment noms de divinitats paganes, no arribà de manera taxativa i inapel•lable fins el s. XVI, la inclusió en els martirologis i repertoris de sants significà sovint la supervivència dels noms mitològics romans, salvant-los de l’oblit.

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , | Leave a comment

Noms itàlics (XXVIII): antropònims cristians romans (3)

Posted on 30 desembre 2010 by aurembiaix

Les noves creences generaren tota una simbologia, molt poderosa, reflectida també en el repertori antroponímic, reutilitzat o de nova creació: Columbia i Columba, “coloma”, usat en al•lusió a l’Esperit Sant, simbolitzat per un colom; Agnus, “anyell”, al•lusiu a Jesús i el seu sacrifici per la humanitat, simbolitzats per un xai; Aquila, “àliga”, al•lusiu al bateig, un dels símbols primerencs del qual era aquest animal; Palmatinus, “guarnit amb palmes”, en què la palma, símbol de victòria entre els romans, s’entengué com a símbol de victòria sobre la mort i, posteriorment i per aquest motiu, com a símbol de martiri; Corona, Coronius, “corona”, amb el mateix sentit que la palma; Laurus, Laura, “llor”, planta amb què es coronava els victoriosos, usats amb el mateix sentit que els anteriors… A partir del s. IV, amb la fixació del 25 de desembre com a data per commemorar el naixement de Jesús, el nom Natalis, “natal, del naixement”, passà a ser entès pels cristians en referència al naixement per antonomàsia (“del naixement de Jesús”) i aplicat, en conseqüència, als nascuts la nit o el dia de Nadal.

Finalment, una sèrie de noms, al•lusius a la servitud (Servius, Servus, Servilianus, Servandus, Vernacla) i a la insignificança, de forma directa (Paulus, “petit”, Paula, “petita”) o mitjançant elements considerats nimis (Asellus, “ruquet”, Asella, “somereta”), tingueren un paper destacat com a noms d’humilitat.

En algun cas aquests noms d’humilitat no foren noms de conversió ni noms imposats al moment del baptisme per uns pares profundament creients, sinó que foren heretats de la vida anterior, com ara en el cas de Proiectus o Proiecticus, “exposat”, nom al•lusiu a l’exposició, un dels mètodes d’infanticidi a Roma, consistent a abandonar a la seva sort una criatura no desitjada; si bé de vegades els nadons exposats eren recollits per algú, que els salvava d’una mort segura, no era extrany que se’ls recordés l’origen indigne durant tota la vida mitjançant un malnom (de forma semblant al cognom Expòsit, derivat precisament del llatí expositus, “exposat”, usat per als nens abandonats criats en orfenats). En el mateix sentit caldria considerar Stercorius, “merda, fems”, i Reiecticius, “rebuig”, noms pejoratius d’origen pagà que possiblement es mantingueren a la nova etapa vital més que no pas ser adoptats com a nom d’humilitat.

El quart, i darrer, grup són els noms exclusivament cristians. En el cas de les festes (Pascasia, “pasqual”, Sabbatius, “del dissabte”) i dels ritus i dogmes (Martyrius, Martyria, “màrtir”) els antropònims, no compartits, reflecteixen la idiosincràsia del cristianisme.

El mateix es pot aplicar a alguns noms expressius de sentiments pietosos envers una única divinitat (Adeodata, “donada a Déu”, Deogratias, “gràcies a Déu”). El cristianisme, religió monoteista, necessitava expressions i referències inequívoques a aquesta divinitat única que, lògicament, no es podien trobar en els antropònims nascuts en la cultura romana, politeista.

No sempre, però, les creacions es produïren per necessitat d’omplir buits. També es documenten nous noms expressius de valors i creences que, tot i que no exclusivament cristianes, són pilars centrals del cristianisme (Caritosa, derivat de caritas, “amor”). És a dir, aquests noms podrien haver existit fora del context religiós i cal no descartar que se’n puguin anar documentant per a romans pagans; fins aleshores, però, cal entendre’ls com a nom plenament cristians.

A partir de l’Edicte de Mila (313), promulgat per Constantí i pel qual s’establia la llibertat religiosa a l’Imperi romà, els noms que indicaven ser seguidor de Crist començaren de difondre’s (Christianus, Christiana, Christinus, Christina).

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , | Leave a comment

Noms itàlics (XXVII): antropònims cristians romans (2)

Posted on 27 desembre 2010 by aurembiaix

Entre els noms cristians procedent del sistema trinominal romà, polinominal en època imperial, es troben alguns praenomina molt populars (Marcus, Titus, Lucius) i alguns nomina ben coneguts (Cornelia, Aurelius, Iulia, Pompeius, Octavia) que, per les raons exposades anteriorment, anaren perdent qualsevol connotació de pertinença a la gens que els portava. El mateix és vàlid per als cognomina (Rufus, Caesarius, Valerianus, Quintinus, Severina, Maximina) i agnomina (Augustus) documentats. En aquest sentit, els antropònims dels cristians reflecteixen els mateixos canvis observats en el conjunt de societat romana, amb uns elements que han perdut el seu valor original, i il•lustren la tendència creixent a usar un únic nom.

En el segon grup, els noms de les classes populars, es troben tant noms d’animals (Leo, “lleó”, Taurus, “toro”, Ursula, “osseta”, Ursus, “ós”), com de flors i elements vegetals (Flosculus, “floreta”, Rosula, “roseta”, Balsamia, “bàlsam”), de pedres precioses (Margarites, “perla”, Smaragdus, “maragda”) o de colors (Albanus, Candidus, ambdós amb el significat de “blanc”), com noms relacionats amb el mar (Navigia, “de la nau”, Marinus, “del mar”) o la vida a pagès (Agricia, “de la terra, del camp”, Armentarius, “pastor de bestiar gros”). Un segon subgrup dins d’aquest grup serien els noms relatius a circumstàncies personals, bé l’ordre de naixement (Primus, Primigenius, Secundinus, Quartus), bé el mes del naixement (Aprilis, Januaria), però també noms relacionats amb topònims i gentilicis, que podrien indicar el lloc de naixement o l’ètnia (Afra, Galla, Jordanis, Macedonius, Maurus, Sabina), i d’altres que expressen l’alegria per un fill llargament esperat (Optatus, “desitjat, volgut”, Emerentiana, “merescuda, guanyada”). Hi hauria un tercer subgrup de noms augurals (Exuperantius, “el millor”, Auspicius, Augurius, tots dos “presagi, profecia” i, per extensió, “presagi, profecia de bona sort”). I, finalment, un quart de noms mitològics (Mercurius, Bacchus) que, des de l’òptica moderna, pot resultar sorprenent.

Molts noms, existents fins aleshores, foren reinterpretats en clau cristiana. Això no significa que l’ús fos més alt entre els cristians que entre els no cristians, molts tingueren una incidència semblant entre els uns i entre els altres, però sí que significa que en el context de la nova religió eren llegits amb uns valors nous i que formaven part d’un ventall onomàstic. És el conjunt de noms cristians, al qual cada element contribueix en la seva mesura, el que té transcendència i dibuixa un estil antroponímic alhora que explica la supervivència d’alguns noms llatins enfront de l’ocàs d’altres. Si bé molts no foren més exitosos entre els primers cristians que entre els seus conciutadans pagans, el fet que fossin usats amb una certa regularitat pels primers, com a noms de conversió i com a noms per a les criatures de pares cristians, els mantingué com a noms vius perquè el grup que els usava, lluny de desaparèixer, creixia.

Els noms d’aquest tercer grup no constitueixen un bloc monolític i reflecteixen diversos aspectes del cristianisme.

D’una banda hi ha tota una sèrie de noms al•lusius a qualitats personals i estats d’ànims derivats, a ulls dels fidels, de la fe en Déu, del baptisme i de la vida segons els principis de l’Evangeli: Felix, “feliç”, Felicissimus, “felicíssim”, Faustus, “alegre”, Fidel, “fidel”, Hilarius, “alegre”, Redemptus, “redimit”, Renatus, “renascut”, Restitutus, “restablert, reparat”, Salvius/Salvus, “salvat”, Sperantius, “esperançat”, Victor, “victoriós”, Benedictus, “beneït”, Laetitia, “alegria”…

Hi hauria després els noms relacionats amb de virtuts i conceptes teològics: l’amor (Amabilis, Amator, Amandus, Amatus), la vida (Vita, Vivia, Vitalis), la fe (Fides), l’esperança (Spes), la modèstia (Modestus), la bondat (Benignus), la discreció i el pudor (Pudens), la devoció a Déu (Pius, “virtuós”)…

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , | Leave a comment

Noms itàlics (XXVI): antropònims cristians romans (1)

Posted on 23 desembre 2010 by aurembiaix

L’aparició i creixement de grups cristians jugà un paper decisiu en l’evolució del repertori antroponímic llatí, especialment a partir de l’Edicte de Tessalònica (380), pel qual el cristianisme esdevingué la religió oficial de l’Imperi. El bastiment de la cultura europea occidental naixent sobre el cristianisme comportà que els costums antroponímics cristians marquessin l’evolució del ventall onomàstic i determinessin noms llatins supervivents, o naixents, i obsolets.

De les inscripcions a les catacombes i de la literatura cristiana primitiva (epístoles, martirologis…) es dedueix que els noms dels primers cristians no eren gaire diferents dels de la resta dels seus conciutadans, si bé amb algunes particularitats per l’origen ètnic i social de molts dels membres i pel culte als personatges rellevants i als màrtirs, la qual cosa explica l’alta presència d’antropònims grecs i de tradició jueva i la recurrència creixent d’alguns prenoms.

Si bé les primeres comunitats cristianes estaven integrades per jueus, i d’aquí la presència de noms usats per aquest poble en formes llatinitzades (Susana, Daniel, Moyses, Tobias), una part important dels jueus a la Palestina dels segles I aC i I dC estaven fortament hel•lenitzats, per la qual cosa els noms grecs eren més o menys habituals entre els jueus de l’època (part dels dotze apòstols tenen noms grecs) i, lògicament, també ho degueren ser entre els primers jueus cristians. A més a més, els territoris hel•lènics foren dels primers a rebre l’evangelització fora de Palestina i on s’assentaren les primeres comunitats cristianes importants (Antioquia, Efes, Corint, Tessalònica, Alexandria), per la qual cosa inicialment el percentatge de cristians hel•lènics devia ser important i, en conseqüència, el percentatge de noms grecs.

A banda d’aquest aspecte ètnico-geogràfic, cal tenir en compte que el missatge alliberador i igualitari de la nova religió tingué inicialment una especial difusió a les capes més desafavorides de la societat romana, entre les quals els esclaus i els lliberts, molts d’origen grec o si més no amb noms grecs, com ja hem vist. No és gens sorprenent, doncs, el gran nombre de noms grecs entre els primers cristians (Phedimus, Eutychianus, Argiria, Irene, Epaphroditus), tant a les comunitats dels territoris hel•lènics com a Roma mateix.

Centrant-nos en els noms llatins, se’n detecten de quatre grans tipus: a) noms derivats d’elements del sistema de les classes altes, b) noms de classes populars, c) noms reinterpretats des d’una òptica cristiana i d) noms cristians de nova creació.

Pel que fa a aquesta classificació, cal tenir en compte que molts noms de les classes populars eren en realitat cognomina o agnomina, com ja hem vist, per la qual cosa l’agrupació és en bona mesura arbitrària. Si bé les fronteres són tènues i relliscoses, en el primer grup hi hauria els noms derivats dels praenomina clàssics, dels nomina de les grans gens, dels cognomina usats per famílies ben conegudes a Roma i d’agnomina d’aquest mateix tipus de famílies i s’hi agrupen també els derivats en –(i)anus o –inus d’altres nomina o cognomina que, tot i poder indicar en molts casos un llibert, no n’eren exclusius. Els noms del segon grup, si bé apareixen usats sovint com a cognomina en època imperial, indiquen la pertinença a les classes més populars d’una manera més clara que els noms del grup anterior.

Un cas especial és Junia, tal vegada nomen gentile referent a la gens Júnia o potser al•lusiu al mes de naixement.

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , | Leave a comment

Noms itàlics (XXV): antropònims llatins d'altres classes socials (4)

Posted on 20 desembre 2010 by aurembiaix

La concessió de la ciutadania romana als estrangers implicava la necessitat que adoptessin un nom trimembre, d’acord amb el model romà. El sistema seguit generalment era molt semblant al dels lliberts.

La naturalització, d’un individu o de tota una comunitat, era proposada per un ciutadà romà; si el procés prosperava, esdevenia patronus, “patró”, del nou ciutadà, qui, com a cliens, “client”, hi estava lligat per algunes obligacions de per vida. El cliens prenia el praenomen i el nomen de la persona, sempre un ciutadà romà, a qui devia la ciutadania i hi afegia el seu nom original com a cognomen. No era estrany que el praenomen i el nomen fossin el del governador que concedia la ciutadania o el de la màxima autoritat, el cònsol o l’emperador: el gal Gaius Valerius Caburus prengué els dos primers elements de Gaius Valerius Flaccus, governador de la Gàl•lia en el moment de la naturalització. L’hàbit de prendre el nom de les autoritats explica l’alta freqüència de determinats nomina en alguns llocs (Iulius a la Gàl•lia, Pompeius a Hispània i Cornelius a Sicília).

Cal entendre aquest sistema de nominació més com un costum que no pas com una obligació. Com en el cas dels lliberts, hi podien haver excepcions: en rebre la ciutadania, el poeta grec Arquies va prendre com a nom romà Aulus Licinus Archias, en què el nomen correspon al patronus, Lucius Licinus Lucullus, i el cognomen al seu nom original, Ἀρχίας, llatinitzat, però el praenomen triat, Aulus, sembla aleatori.

Després de la Guerra social (91 aC-87 aC) la ciutadania fou concedida en gran nombre, tant a les comunitats itàliques que no s’havien revoltat com als qui provinents d’altres territoris havien combatut al costat de Roma. A diferència de fins aleshores, el mètode de recepció del praenomen i el nomen de qui feia la proposta de la llei no fou generalment seguit, probablement perquè la clientela també suposava implicacions per al patronus, el qual estava obligat a protegir el cliens, i la immensa quantitat de clientes hauria fet difícil o impossible de complir amb les disponsicions legals.

A partir d’aquell moment la concessió de la ciutadania romana a grups sencers i nombrosos esdevingué més i més habitual, especialment en època de Cèsar, August i alguns altres emperadors primerencs. Les mesures, incialment amb finalitats polítiques en èpoques de conflicte intern, tingueren també repercussions en l’evolució de l’antroponímia llatina.

A conseqüència de les naturalitzacions, els praenomina i nomina dels emperadors es multiplicaren a les mateixes àrees. En ser compartits per un percentatge important de població d’una mateixa ciutat o zona, aquests dos elements nominals perderen qualsevol poder diferenciador i es reforçà l’ús del cognomen, que sí era identificatiu, com a nom. Això explica que al final del s. II aC praenomen i nomen comencessin de ser abandonats i que el procés s’accelerés després de la promulgació de l’Edicte de Caracal•la (212 dC). Amb la concessió de la ciutadania romana a tots els homes lliures de l’Imperi, una gran quantitat de nous ciutadans prengué el praenomen Marcus i el nomen Aurelius en honor de l’emperador que havia promulgat l’edicte, Marcus Aurelius Severus Antoninus (Caracal•la) (el seu nom de naixement era Lucius Septimius Bassianus li fou canviat als set anys per reforçar els lligams amb la família de Marc Aureli). La combinació Marcus Aurelius es convertí en predictible, buida de significat (el nomen gentile ja no indicava pertinença a una gens, amb el que això implicava) i, per tant, completament obviable.

Del sistema de tria nomina es passà a un nomen singular, un nom únic, en un percentatge molt alt d’origen forani, per tal com es basava en el cognomen, que en el cas dels nous ciutadans eren els seus antics noms. Així, mentre augmentaven els noms de nova importació, molts de llatins eren progressivament abandonats i queien en l’oblit. En l’evolució d’aquest procés jugà un paper importantíssim el primitiu cristianisme, com veurem més endavant.

El cop final a la desaparició de molts noms llatins, ja obsolets, arribà amb la liberalització legal de registre o de canvi de qualsevol nom, sempre que es fes sense ànim de frau, decretada per Dioclecià i Maximià (293) i recollida al Codi de Justinià (534) (9.25, “De mutatione nominis”).

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , | Leave a comment

Noms itàlics (XXIV): antropònims llatins d'altres classes socials (3)

Posted on 16 desembre 2010 by aurembiaix

En el cas que fos manumès, l’esclau rebia el praenomen i el nomen gentile de l’antic propietari i hi adjuntava el seu antic nom com a cognomen: Menander, esclau de Titus Ampius Balbus, esdevingué Titus Ampius Menander en ser manumès i en la mateixa situació Chrysogonus, esclau de Lucius Cornelius Sulla, rebé el nom de Lucius Cornelius Chrysogonus. En el cas d’esclaus manumesos per dones, les quals en principi no tenien praenomen, el praenomen usat era el del pare de l’antiga propietària.

En tots els documents oficials el nom incloïa el praenomen de l’antic propietari en genitiu i una l, abreviatura de libertus, “llibert”, o liberta, “lliberta”, o menys habitualment lib, entre el nom heretat de l’antic propietari (praenomen i nomen gentile) i el cognomen derivat de l’antic nom d’esclau: Gnaeus Domitius Gnaei l Dionysodoros, “Gnaeus Domitius Dionysodoros, llibert de Gnaeus Domitius [Gelasus]“.

Aquest paradigma se solia respectar, però no respònia a cap llei sinó a un desig de l’antic amo, que podia optar per imposar qualsevol praenomen o nomen, ja que fora del dret a portar-lo públicament la imposició no tenia cap altra implicació legal (ser considerat membre de la gens, bàsicament). Fins i tot un mateix amo podia seguir escrupulosament la tradició en manumetre un esclau i saltar-se-la en una altra ocasió: Ciceró la respectà en manumetre Tiró (Marcus Tullius Marci l Tiro) i no ho féu amb Dionisi, que rebé el nom de llibert Marcus Pomponius Marci l Dionysius en honor de Titus Pomponius Atticus (Titus Pomponi Àtic), amic de l’autor.

Si l’esclau havia estat al servei de la casa imperial, el genitiu usat no era del praenomen de l’emperador o l’emperadriu, sinó d’un títol de dignitat que identificava el rang imperial: Marcus Livius Augustae l Ismarus, “Marcus Livius Ismarus, llibert de l’emperadriu Livia”, (el praenomen és el del pare de Lívia Drusil•la, Marcus Livius Drusus Claudianus) o Marcus Ulpius Augusti l Pacatus, “Marcus Ulpius Pacatus, llibert de l’emperador Marcus Ulpius [Traianus] (Trajà)”.

Si qui era manumès era un esclau de l’estat, un servus publicus, el praenomen i el nomen gentile eren assignats aleatòriament o bé corresponien als del magistrat encarregat de la manumissió en nom de l’estat. A diferència del que succeïa amb els lliberts privats i els imperials, els públics no mantenien el seu nom com a cognomen, sinó que en rebien un derivat del nom de la ciutat (Romanus, Romanensis).

Els cognomina derivats de noms foranis anaren essent desestimats pels descendents, especialment si eren d’origen grec i seguien un praenomen i un nomen llatins corrents, ja que s’interpretaven com a marques d’origen esclau, no necessàriament per al portador sinó per a un avantpassat. La interpretació en molts casos era errònia, perquè un cognomen estrany d’origen forani podia reflectir un ciutadà naturalitzat, com veurem més endavant, però no per equivocada era menys habitual ni comportava menys estigma social.

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , | Leave a comment

Noms itàlics (XXIII): antropònims llatins d'altres classes socials (2)

Posted on 13 desembre 2010 by aurembiaix

Atès que en el sistema legal romà els esclaus eren una simple propietat, no tenien dret a res que no els volgués donar el propietari i en els primers temps de la República eren únicament anomenats amb el substantiu puer, “noi”, o puella, “noia”. Quan calia, la identificació consistia en el praenomen del propietari en genitiu més el mot puer, corromput posteriorment a por i sufixat: Marci puer>Marcipor, “noi (esclau) de Marcus”, Auli puer>Olipor, “noi (esclau) d’Aulus”.

El sistema es mantingué fins el s. III aC, quan el nombre d’esclaus augmentà significativament i calgué diferenciar-los. Els qui havien havien esdevingut esclaus com a botí de guerra habitualment conservaren els noms originals, la qual cosa, però, no permet d’establir una relació directa entre prenom i nacionalitat del portador. Tot i que amb posterioritat a les guerres de Roma contra Macedònia i les polis gregues (215 aC-146 aC) el nombre d’esclaus hel•lènics augmentà considerablement i seria d’esperar un nombre notable de noms grecs, l’abassegadora presència de noms d’aquest origen (aproximadament dos terços del total), combinada amb una freqüència notable de noms llatins i molt baixa (entre el 2 i el 3%) de noms “bàrbars”, principalment semites, impossibilita l’establiment de l’esmentada relació. Encara més, el fet que determinats noms considerats augurals o en certa manera alegres siguin dels més populars entre els esclaus (Felix, Primus/Prima, Eros) indica que devien ser imposats recorrentment sense tenir en compte l’adequació ètnica.

Per comprendre la freqüència sorprenent dels prenoms grecs, i en menor mesura llatins, cal tenir en compte que els esclaus hel•lènics i els itàlics eren més apreciats perquè se’ls suposaven majors habilitats; això feia que els mercaders d’esclaus sovint posessin noms grecs als qui no ho eren per fer-los més vendibles. Els propietaris d’esclaus tampoc no foren aliens a la moda dels prenoms grecs per als esclaus nascuts en captiveri. Tant en una situació com en l’altra, de vegades els noms imposats eren els de sobirans ben coneguts (Pharnaces), amb una certa connotació d’escarni que es retroba, segles més tard, en les tries de noms clàssics per als esclaus negres als Estats Units (Julius Caesar, Hector).

A final de la República el terme servus, “serf, esclau”, (sovint abreviat amb la lletra s) substituí puer en la fórmula onomàstica completa, posposat al nom de l’esclau més el de l’amo en genitiu: Tiro Marci Tulli s, “Tiro, esclau de Marcus Tullius (Ciceró)”, Pharnaces Egnatii Publii servus, “Pharnaces, esclau d’Egnatius Publius”. En el cas de les esclaves, el terme usat era ancilla, “donzella”, i amb menor freqüència serva, “serva, esclava”.

Quan un esclau canviava de propietari, el nom es modificava de manera molt semblant a com es feia en els casos de ciutadans adoptats. El nom seguia mantenint l’estructura nom de l’esclau, nom de l’amo i mot indicatiu de servitud, però al darrere s’hi afegia el nom de l’antic propietari en una forma derivada amb el sufix –anus: Anna Liviae serva Maecenatiana, “Anna, esclava de Livia, antigament esclava de Maecenas”.

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , | Leave a comment

Noms itàlics (XXII): antropònims llatins d'altres classes socials (1)

Posted on 9 desembre 2010 by aurembiaix

El sistema descrit, tant per a homes com per a dones, afectava els membres de les classes nobles i d’aquelles que gaudien d’un cert estatus dins la societat romana, però no pas dels qui formaven part dels estrats més humils, els proletarii i els capite censi, exempts de pagar tributs per la pobresa en què vivien, o dels qui composaven els grups marginals (lladres, prostituts i prostitutes…). En aquest casos, i en general, només s’usava un nom.

El coneixement que en tenim és força limitat i sovint és molt difícil, o impossible, de saber si la persona està identificada amb el que seria el seu únic nom o amb el cognomen usat amb funcions de nom, de manera idèntica al que succeïa entre les classes altes (Cicero, Messalla). Cal tenir en compte que és possible alguns dels cognomina republicans i imperials originalment fossin praenomina, caiguts posteriorment en el desús en aquesta funció a Roma, però conservats entre les classes més baixes i a les zones rurals i les províncies, més conservadores i on les modes onomàstiques devien arribar molt més tard. El mateix és vàlid per als cognomina derivats de sobrenoms: mentre que a les classes altes el sobrenom pot haver evolucionat a cognomen, quan es documenta per a les classes més baixes es pot tractar d’aquest mateix cognomen, del sobrenom (tot i que no és el nom “autèntic” del personatge és l’apel•latiu pel qual tothom el coneix) o d’un nom que s’originà com a sobrenom.

Dins dels antropònims d’aquests grups més humils es detecten noms procedents d’oficis (Agricola, “pagès”, Porcarius/Porcaria, “porcater, porquerol”), augurals (Felix, “feliç”, Fortunatus/Fortunata, “afortunat, afortunada”, Hilarus/Hilara, “alegre”, Victor, “victoriós”, Victoria, “victòria”, Amatus/Amata, “estimat, estimada”, Sucessus/Sucessa, “exitós, exitosa”), descriptius de circumstàncies personals (Gemellus, “bessó”, Primus/Prima, “primer, primera”), també en referència a l’embaràs (Speratus/Sperata, “esperat, esperada”, Rogatus/Rogata, “demanat”), de personalitat (Dulcis, “dolça”, Constans, “constant”, Verencundus/Verecunda, “reservat, vergonyós, discret”), d’animals (Asellius, “ruquet”, Asella, “somereta”, Asinius, “ase”, Asina, “somera”, Musca, “mosca”, Ursus, “ós”, Apro, “senglar”), de flors i plantes (Viola, “violeta”, Rosa, “rosa”), de trets físics i colors (Caesula, “(d’ulls) blau grisencs”, Rodacilla, “rosada”, Murrula, “porprada”, Rufus/Rufa, “pèl-roig”)…

En alguns casos, els noms amb el significat de “pèl-roja” (Rutila, Burra, Rubia, Rufa) podrien indicar que es tracta de prostitutes, pel costum que les meretrius romanes tenien de tenyir-se el cabell de vermell. Això mateix es podria estendre a d’altres noms derivats d’adjectius (Dulcis, Sucessa), que en certes ocasions podrien haver estat pseudònims amb finalitat comercial de les meuques de l’època.

Les inscripcions conservades a Pompeia han aportat dades valuosíssimes sobre els noms dels més humils i dels qui es prostituïen, tant homes i dones. Al costat de noms llatins (Asellina, Apronia, Fabia, Faustia, Maritimus) n’hi ha molts d’origen grec (Glyco, Menander, Isidorus, Lais, Chloe, Doris, Dafne, Afrodite, Smyrna) i alguns de tradició jueva (Martha, Iesus, Ionas). Aquests noms foranis poden indicar esclaus o lliberts d’aquests orígens, però en determinats casos també es podria tractar, novament, de pseudònims buscant explotar les connotacions i els tòpics associats amb determinades ètnies, especialment els grecs.

El cas de Maria és força especial. Sovint es documenta en relació amb noies jueves, que devien ser anomenades Maryam, forma usada a la Palestina dels segles I aC a I dC. Sembla probable que Maryam esdevingués Maria (Maria) en llatí per semblança formal amb el nomen Maria (Mària), forma femenina de Marius (Màrius). És possible, doncs, que en algun cas, per bé que esporàdic, els Maria documentats no siguin l’adaptació del nom egipci de tradició jueva sinó el nomen gentile llatí.

Igualment, la documentació existent sobre els noms de les classes populars pal•lesa l’evolució de l’acabament masculí –us en –o en llatí vulgar, ja que es documenten formes amb aquest acabament, tant de noms llatins (Rufo, Asellino) com de noms foranis masculins que no són adaptats amb el morfema –us (Glyco).

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , , , | Leave a comment

Noms itàlics (XXI): antropònims llatins femenins (4)

Posted on 6 desembre 2010 by aurembiaix

Un exemple força clar de com el sistema onomàstic femení canvià són les descendents de Júlia, la filla d’Octavi August i Escribònia. Anomenada Iulia Caesaris f o Iulia Augusti f es casà en segones núpcies amb Marcus Vipsanius Agrippa, amb qui tingué dues filles. Seguint el sistema existent fins aleshores haurien estat anomenades Vipsania Agrippina Tertia i Vipsania Agrippina Quarta, ja que el pare havia tingut dues filles de dos matrimonis anteriors, però s’anomenaren Vipsania Iulia Agrippina i Iulia Vipsania Agrippina, combinant el nom heretat per via paterna (Vipsania Agrippina) amb el matern (Iulia); la gran fou coneguda com a Iulia Minor o Iulilla (Julil•la), per diferenciar-la de la seva mare, i la segona com a Agrippina Maior, per diferenciar-la de la que seria la seva filla. Iulia Vipsania Agrippina (Agripina la Gran) es casà amb Germanicus Iulius Caesar (Germànic), amb qui tingué tres filles: Iulia Agrippina (Agripina la Petita), anomenada en honor de la seva mare i coneguda com a Agrippina Minor per diferenciar-les, Iulia Drusilla (Drusil•la), anomenada en honor del seu avi patern Nero Claudius Drusus Germanicus (Drus el Vell), i Iulia Livilla (Livil•la), qui també usà els noms Iulia Germanici Caesaris f i Livilla Germanici Caesaris f, anomenada en honor de la seva tia paterna Livia Iulia, coneguda familiarment com a Livilla.

Com es pot apreciar, la repetició de noms en dones de la mateixa família estengué l’ús de Maior i Minor més enllà de les germanes, tal i com s’havia fet fins aleshores, i consolidà l’ús de diminutius, també com a noms plens (Urgulania>Urgulanilla, Iulia>Iulilla, Livia>Livilla). Al costat del sufix diminutiu –illa, paral•lel al masculí –illus, es troben exemples d’antropònims femenins formats amb un sufix –itta, aparentment diminutiu i sense equivalent masculí: Iulia>Iulitta, Livia>Livitta, Caria>Caritta, Attia>Attitta… És possible que aquest element sigui l’evolució del sufix diminutiu –icula, contret a –icla i deformat per una pronúncia infantil a –icca, transformat posteriorment en –itta.

Una altra conseqüència de la coincidència onomàstica familiar fou l’ús de cognomina personals com a sistema per diferenciar parentes: les filles de Gaius Iulius Bassus o Bassianus s’anomenaren Iulia Domna, la petita, i Iulia Maesa, la gran, qui, casada amb Gaius Iulius Avitus Alexianus, tingué dues filles, Iulia Soaemias Bassiana i Iulia Avita Mamaea, oferint un ventall de cognomina personals (Maesa, Domna, Soaemias, Mamaea) i femenins no compartits (Bassiana, Avita) prou ampli com per identificar-les correctament.

Una altra innovació fou l’adquisició d’agnomina honorífics, fins aleshores reservats als homes, ja que s’aconseguien per honors militars o polítics, dos àmbits vetats a les dones romanes. La primera a rebre un cognomen ex virtute fou Lívia Drusil•la a qui el seu marit, Octavi August, concedí el títol honorífic d’Augusta i adoptà a la família Júlia (en la qual ell mateix havia estat adoptat per Juli Cèsar) en el seu testament (14 dC); a partir d’aleshores canvià el seu nom, Livia Drusilla, pel de Iulia Augusta. La següent fou Antònia la Petita, a qui el seu nét Calígula concedí el mateix títol mitjançant un decret senatorial quan esdevingué emperador (març del 37 dC); Antònia el rebutjà i morí sense usar-lo (octubre del 37 dC), però li fou concedit pòstumament pel seu fill Claudi, un cop nomenat emperador (41 dC). Nou anys més tard (50 dC) el mateix Claudi concedí el títol a la seva última esposa, Agripina la Petita, que fou la tercera a rebre la distinció, la segona a usar l’agnomen i la primera a fer-ho en vida del marit.

Un cop la tria onomàstica fou completament lliure començaren de triar-se noms grecs i cristians, reflectint les modes i les influències antroponímiques del moment.

Posted in Curs d'antroponímia | Tagged , , | Leave a comment